Foc nou?

El factor sorpresa, sumat al fet d’acumular una altra victòria agònica allà on tothom ja havia escrit l’epitafi, ha actuat com un transfusió de sang per a l’independentisme. En el llit de la mort, quan tothom ja entonava les exèquies, el malalt ha obert els ulls, ha saltat del llit i davant de l’espant general es disposa a córrer la cursa dels cent metres lliures cap a la independència.

Aturem-nos a observar els que dies enrere es divertien amb el fracàs de Mas i companyia. En comptes de fer política catalana, s’havien dedicat a fer la traveta catalana. L’important era que Mas fracassés, no pas que Catalunya i Espanya recuperessin el vol. Durant aquests anys en què l’independentisme s’ha fet fort, cap dels seus contraris s’ha preocupat fefaentment de la problemàtica fiscal, dels obstacles al renaixement industrial, de la pluralitat cultural espanyola o dels límits d’un discurs nacional espanyol que abraça afectuosament els ciutadans de matriu castellana, però sovint incomoda els d’altres matrius. Combatre Mas i l’independentisme era perfectament compatible amb l’impuls d’un paquet de mesures o propostes destinades a eliminar aquests problemes que no són només catalans, ja que afecten el moll de l’os d’Espanya. L’obsessió era fer fracassar Mas, no pas resoldre els mals sobre els quals ell justificava la necessitat d’independència. La frase fetitxe era: “No es poden fer concessions als indepen­dentistes”. Un fetitxe fàcil que n’amaga un altre: “Ja passaran per l’adreçador”.

Per això l’altre dia, al Parlament, els opositors a Puigdemont només eren de dos tipus: els ofesos i els irònics. Arrimadas va abanderar amb desimboltura el mal humor que ha generat en una part dels catalans i en la gran majoria d’espanyols el final sorprenent de la investidura presidencial. El principal partit català d’oposició no ofereix cap més alternativa que el menyspreu als independentistes. Suposant que sigui veritat que l’independentisme divideix els catalans, la construcció de l’alternativa ha de passar per la inversió simètrica de la recepta? Iceta, enginyós com sempre, va ser des de la discrepància més empàtic amb els independentistes. Però no pot oferir cap alternativa, perquè el PSOE només tolera les idees del PSC, no hi sintonitza. Iceta brilla en el distanciament irònic, una eloqüència que no obre camins.

En aquest context, reposada l’eufòria inicial, l’independentisme es dirigeix cap al moment de la veritat. De l’emoció ha de passar a l’acció. Amb la força molt justa, sense majoria social i amb la Generalitat arruïnada. El full de ruta que el president Puigdemont va esbossar implica molts actes de ruptura. Els que el coneixem sabem que no tindrà por. Si convé, s’hi immolarà. Ara bé: quin suport real tindran aquests actes? No sabem si hi ha gaires catalans decidits a acceptar els costos personals de passar del càntic a l’acció, de la paraula als fets. Per això el dubte del període que comença és: hi haurà foc real o tornarem als focs d’artifici?

fuentes http://www.lavanguardia.com/politica/20160113/301363371494/foc-nou.html